Professionals del disseny gràfic denuncien que noves normatives els exclouen de la docència, oposicions i contractes públics per no tenir grau universitari. Reclamen unitat i suport del Col·legi per defensar l’ofici davant la burocràcia.
Dissenyadors gràfics sense grau
Fa mesos que l’ambient està remogut en la professió, conseqüència de l’aplicació d’unes directrius sortides dels despatxos d’alguns buròcrates, que fa que centenars de professionals del disseny gràfic, en actiu, quedem exclosos per llei en oposicions, licitacions i treballs per a les institucions públiques, per exercir la docència… en definitiva han retallat els nostres drets laborals. Com dic la situació no és nova i tant el Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya dins de les sessions informatives sota el títol Pla*63, anterior a la implementació del Pla Bolonya, les xarxes, la premsa especialitzada, i nombrosos professionals com Júlia Solans, Rubén G. Castro o Óscar Guayabero... s’han fet reso del malestar i la perplexitat d’una situació sobrevinguda.
Com afectat en primera persona, comparteixo tot el destret dels companys de professió. Tot i que els primers responsables som tots nosaltres, el col·lectiu. Altres gremis han passat per problemes semblants en el passat i han trobat solucions creatives, penso ara en la gent d’infermeria o turisme.
Tot d’una les nostres titulacions emeses per institucions amb un cert nom dins el sector, no valen ni el paper en què estan impreses. Títols, diplomes, certificats que hem acumulat durant els anys a mesura que ens reciclàvem. S’han devaluat. Amb la nova llei a la mà per ser un professional de ple dret has de cursar un grau i segons he llegit si volgués dedicar-te a la docència a més hauries de fer un màster en Formació de Professorat. Un altre exemple que he llegit fa poc a les xarxes Lorenzo Ordas i els seus problemes per convalidar un Títol Superior de Disseny (pla LOGSE) a l'actual marc (LOE) a la comunitat d'Aragó.
Soc d’una generació anterior a la de la Júlia, en Rubén o l’Oscar. Per tant, em queden entre 10 i 15 anys de contribució al mercat laboral. El meu nom no et sonarà, però fa vora de quaranta anys que m'hi dedico professionalment, ajudant a empreses a difondre i comunicar de forma coherent el missatge necessari en cada moment. Aconsellat i acompanyant a les marques. Com centenars que companys de professió desconeguts, però imprescindibles. Estic col·legiat des de fa gairebé vint anys.
Com deia els primers i únics responsables de la situació som els professionals que hi treballem. Mai hem estat un sector compacte, unit. Hi ha una entitat que vetlla pels nostres drets, com és el Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. Nascuda fa més de vint anys. Mai ha tingut el reconeixement dels professionals, ni de les institucions que la han menyspreat i invisibilitzat. Són aquells mals que s’han cronificat i enquistat, des del seu naixement. No vull entrar en el debat endogàmic de qui dirigeix o com la institució. Però, siguem clars, llueix més dir que ets de tal o tal altra associació privada, que col·legiar-se, som tots uns Snopes.
Des de sempre hem tingut paradoxalment un problema de comunicació, nosaltres. Sempre hem pecat de frívols i superficials. Tots recordem la famosa frase: Dissenyes o treballes? Ara convertida en una exposició amb el subtítol: La nova comunicació visual. 1980-2003. Que es pot visitar en el Dhub de Barcelona. O com escrivia Frédéric Beigbeder en el seu llibre 13,99 euros publicat en 2001 «A més, el de creatiu no és un treball fàcil. El prestigi d'aquesta professió el mata la seva aparent simplicitat. Tothom es creu capaç de fer-ho». D’altra banda, no som un perill o risc per a la societat, si ho fóssim un altre gall cantaria. Això ho vaig aprendre només entrar a la professió. Compungit perquè havia comès un error de joventut. Un dels grans mestres que he tingut, perquè no soc un professional d'acadèmia, soc un professional d'ofici, un d’aquells especialistes que em va transmetre els seus coneixements, tot i que vaig haver de fer no pocs actes de fe, em va dir: Recorda això noi: els metges enterren els seus errors, els advocats empresonen els seus errors i els dissenyadors gràfics publiquen els seus errors. I ja està.
Però no és aquest l’únic problema de base. Com mai hem explicat que fèiem, d’una forma entenedora, mai ens han ubicat, ben bé. Avui dia no tenim una família professional pròpia, que per lògica ens tocaria i estem integrats dins de les arts gràfiques. Quan tots sabem que el nostre treball és transversal i multidisciplinari. O la falta d'estudis universitaris, que fins fa uns pocs anys no existien. Tot eren estudis privats, titulacions pròpies, de centres amb més o menys renom.
En una professió eminentment pràctica on els anys d’experiència són la base. Ara sembla que conti més la teoria, que com tots sabem només és això. Com ja he dit en altres ocasions soc de la darrera generació que va treballar 100% de forma analògica i la primera a fer-ho de forma 100% digital. Ningú millor que nosaltres per explicar a les noves generacions d’on venen, com i per què, tots aquests enginys que avui utilitzen per fer la seva feina. Mal m’està dir-ho, però molts de nosaltres, jo entre ells, vàrem ajudar les companyies de programari a evolucionar, a detectar i esmenar errors. Moltes vegades amb més creativitat, que mitjans. Encara avui em sobti, quan arriba algú nou a l’estudi i després de «tams anys d’estudis reglats» un dels primers problemes que tenen és que han estudiat amb una determinada interfície gràfica, i si els treus d’allà no saben què han de fer. És a dir no han entès el que fan, ni el com, ni el perquè. Senyors tenim un problema de base i no són les titulacions. Són els centres educatius, que avui encara no han entès, que s’ha d’estudiar i com. Repeteixo que tenim un problema molt greu de comunicació.
Em reciclo, m'avaluen i reavaluen diàriament en el treball, els clients. Estic actualitzat després de tots aquests anys continuo treballant. He superat no poques crisis del sector. I com diu Óscar Guayabero és incompatible estudiar, treballar i portar una vida familiar. La base és ofici, ofici i més ofici. I si podeu dir: és el teu problema, noi. I teniu raó, però és que si això no canvia la piconadora també passarà per damunt la carrera de molts altres professionals avui en actiu.
Soc optimista a més crec en contra del que afirmen publicacions especialitzades, que tots aquells grans noms de la professió, trobaran una sortida per poder continuar transmetent els seus coneixements a les noves generacions, potser no seran docents. Faran classes magistrals, seminaris... No es pot deixar perdre tot aquest talent.
Aquest llavors és el conflicte que ens afecta a molts professionals a escala estatal. No podrem accedir a ofertes de treball, ni licitacions per a institucions oficials, no poder treballar com a docents... Hi ha companys que ja han estat acomiadats amb la llei a la mà i substituïts per altres titulats.
I com deia en el títol tothom està espantat per la irrupció de la intel·ligència artificial a la professió, però no és aquest el mal que ens escombrarà, fent-nos perdre la feina. Són els buròcrates i tecnòcrates des dels seus despatxos de disseny. Fent lleis, amb unes normatives del tot estrafolàries i fora de lloc.
Per això crec necessari que d'una vegada per sempre fem pressió per a trobar una solució factible. Però això només és possible des de la unió. I avui dia el Col·legi és l'única institució en l'àmbit estatal que pot vetllar pels nostres interessos, els de tots.
Ens llegim.
Comentaris